Aquest text, escrit per un soci d’AFNE, ha arribat, de forma anònima, a la redacció d’AFNE Cooperació.
Una lluna plena preciosa, la lluna plena més plena de tot l’any, havien dit a la ràdio, il·luminava la carretera que uneix Vilanova amb Barcelona.
Acabada l’Assemblea d’AFNE, em dirigia a casa meva.
En el reproductor de CD del cotxe sonava All is love, de Karen O and The Kids, el tema central de la pel·lícula Dónde viven los monstruos (Spike Jonze, 2009). És una cançó aclaparadora, amb molta força, ideal per pensar en tot el que ens havien explicat els nostres amics d’AFNE. Sens dubte em convidava a reflexionar (escolteu-la i veureu a què em refereixo).
Mentre conduïa (ara la lluna compartia la seva llum amb la Mediterrània i la Blanca Subur), analitzava mentalment la informació que havia escoltat en la reunió, tot el que s’havia aconseguit el 2009 i els plans per a 2010.
El 2009 s’havia firmat un nou acord amb les autoritats de Kombolcha i s’havia renovat la llicència d’AFNE com a ONG a Etiòpia. AFNE s’havia acreditat com a ONGD dins de l’ACCD i havia estat declarada Associació d’Utilitat Pública (la qual cosa facilitarà les donacions de particulars i empreses). La nostra associació havia continuat la col·laboració amb la Fundació Widex, s’havia inaugurat una seu d’AFNE a Vilanova. Moltes fites aconseguides, sens dubte. Molta feina feta, encara que el més important és que el Centre de menors de Kombolcha continua consolidant-se i que els nens i nenes que hi viuen compten amb la nostra protecció i ajuda, se senten estimats, mengen quatre vegades al dia, semblen feliços.
Van repassar també moltes de les iniciatives impulsades per socis de la nostra entitat que han ajudat a aconseguir més recursos per al nostre projecte: la Caminada de Berga, Mercantic i moltes d’altres.
Va arribar el moment d’explicar el pla d’accions per al 2010: la necessitat de contractar un altre cooperant (el paper de l’actual ha estat fonamental), la construcció de la casa per als cooperants i de la caseta per als guardes, cosa que permetrà alliberar espai per allotjar més nens, fer un hort professional (disminuint la despesa en alimentació) i continuar amb l’apadrinament dels nois i noies que surten del Centre ajudant-los a trobar una bona feina.
Van explicar que hi ha hagut diversos voluntaris en el Centre desenvolupant tasques concretes (tallers, millora de la gestió comptable, millora de les instal·lacions, etc.) i que és una dinàmica que ha de continuar.
Hi ha molts motius per mobilitzar-se i continuar lluitant, però per mi el més important és que més del 80% dels nens sords del Centre podrien sentir amb l’ajuda d’un audífon. “No podem permetre’ns aquesta situació i farem una campanya per aconseguir audiòfons”, van dir. Tres expertes en aquest àmbit s’han associat a AFNE per ajudar-nos.
Em va commoure saber que tres nois del Centre tenen el VIH i per això ens estan ajudant des de l’hospital de Sant Joan de Déu d’Esplugues de Llobregat a Barcelona, i que una nena té problemes de cor i hem d’assistir-la també, qui sap si operant-la al nostre país.
És clar que les dificultats a Etiòpia són grans.
Quant al nombre de socis, havíem passat de 480 a 506 tot i viure un context de de forta crisi. Va ser una gran notícia sentir aquesta dada. Les campanyes per fer nous socis donaven el seu resultat. El nostre projecte il·lusiona. La nostra ONG trasmet confiança. Van recalcar, això sí, que és imprescindible continuar creixent per aconseguir els nostres propòsits. Ens van dir que buscar socis és tasca de tots. És lògic.
Va arribar el moment d’abordar el punt de l’ordre del dia que fa referència a la renovació de càrrecs de la Junta Directiva, aquell moment, en què, per què negar-ho, gairebé tots solem abaixar una miqueta el cap.
La Junta executiva va quedar aprovada i formada per presidenta, secretària, tresorera i dos vocals. En total, quatre dones i un home. A AFNE no es respecta la paritat.
Tanmateix, aquest equip de cinc persones responsables de liderar les iniciatives de l’associació necessita ajuda, molta ajuda, i van demanar a tots els socis (els presents i els que no van poder assistir-hi) que formessin part de la denominada ‘junta ampliada’, és a dir, persones que poden dedicar un temps determinat a una tasca concreta formant part d’alguna comissió de treball com, per exemple, la de relació amb les famílies (xerrades a famílies, escoles…), projecte educatiu, organització d’esdeveniments, comunicació al soci, noves seus d’AFNE, apadrinaments, etc.
Van recalcar com n’és d’important per a l’Entitat que cada vegada hi hagi més persones que puguin exercir un rol concret en l’organització.
Havien passat vint-i-cinc minuts i estava arribant a casa meva. La casualitat, l’atzar, va fer que la cançó següent fos tota una declaració d’intencions. Macaco interpretava el seu tema Seguiremos (Puerto presente, 2009). Estava clar que seguiríem i jo havia de participar-hi de forma més activa. Aquella mateixa nit vaig escriure un correu a info@afne.org i els vaig dir que comptessin amb mi per al que fes falta. Feia temps que volia fer aquest pas. Sempre m’havia posat excuses a mi mateix. No podia deixar que els meus ulls s’inundessin de llàgrimes mentre veia el vídeo projectat en l’assemblea sobre els nens del nostre Centre i no intentar donar un cop de mà.
